diumenge, 9 d’octubre del 2016

Sitges, més enllà del festival

RUTA DE CULTE


Sitges, més enllà del festival

Cineastes i cronistes del festival de cine fantàstic recomanen racons fantàstics del municipi



Sitges, més enllà del festival

RAMON CURTO


Per alguns, Sitges és sinònim de descans i vida a menys revolucions. Per molts altres, de situacions extremes, però viscudes amb plaer. Per 49a vegada, el festival de Sitges ofereix des d’avui grans sensacions, i el millor és que l’aventura pot continuar al sortir de la sala.

1. ON QUEDAR-SE

El subgènere del «terror de supervivència» és un clàssic de Sitges. Però tampoc ens hem de passar amb l’assumpte immersiu: un sostre està bé. Quim Casas, crític de cine d’EL PERIÓDICO, recomana el de l’Hotel Subur Maritim (passeig Marítim, s/n), «lluny del mundanal soroll, però a prop d’aquest». En la seva elecció també hi ha raons emocionals: «Vaig passar allà unes quantes hores de l’estiu del 1996, quan estava a punt de néixer el meu fill, que ara, mira quina casualitat, s’empassa tot el festival».

2. EL BAR AMERICÀ

No sabem si la projecció del drama caníbal 'Grave (Crudo)' ens farà tornar a tots vegans. Els últims carnívors haurien de tastar les hamburgueses de l’Sports Bar Sitges (passeig de la Ribera, 48), diu el director Carles Torrens, que concursa amb 'Pet'. «M’agrada aquest lloc -ens diu- perquè intenta emular un bar qualsevol dels Estats Units, però la idea queda contrarestada per l’ambient de platja mediterrani del passeig Marítim... I es queda en deliciosa terra de ningú».

3. BOLETES D'ARRÒS SALVAVIDES

Al festival de Sitges s’hi va a disfrutar, o a patir a gust, però n’hi ha que treballen, com Violeta Kovacsics, responsable del diari oficial. La seva salvació són, en moltes ocasions, «els onigiris del Yatai (Francesc Gumà, 2). Aquestes boletes d’arròs m’han salvat la vida en més d’una jornada de molta feina. A més, el nostre dissenyador és amant de tot el que és japonès, i sol portar onigiris per esmorzar».

4. UNA ESGLÉSIA ICONA

Quan pensa en Sitges, el director J. A. Bayona pensa en la plaça de l’Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Hi ha motiu(s). «És una icona: l’Empire State de Sitges», una idea segurament aprovada pel King Kong del logotip del festival. «M’atreviria a anomenar-la zona zero del Fantàstic Mundial. I és un lloc ideal per quedar-se embadalit mirant el mar». Les escales que van cap a l’església són, a més, un lloc de referència per a Ángel Sala, director del festival. ¿Per què? «Per la persona a qui estimo». Poca cosa més a afegir-hi.

5. EL PALAU DE DEERING

Entre el 1983 i el 1992, el director del festival va ser Joan Lluís Goas, que assenyala el Palau de Maricel com el seu lloc preferit de Sitges. «Va ser construït per l’excèntric milionari Charles ­Deering com a vivenda privada. És estrany i abstracte, d’arquitectura indefinida; ancorat a la terra però abocant-se al mar».

6. EL BAR D''ELS GOONIES'

Segons Dimas Rodríguez, periodista de 'Cinema 3', Voramar (Port Alegre, 55) és el lloc idoni per a un brindis. «Sempre he pensat que desprèn un halo fantàstic especial, entranyable i romàntic, gràcies a la seva decoració i il·luminació». Entre els seus amics, no és Voramar, sinó «el bar d’Els goonies». «La seva ambientació ens recorda la pel·lícula. Segur que aquí Willy El Borni brindaria encantat».

7. DOCTOR ROBERT, L'EPICENTRE (I)

Quan s’imposa baixar al poble a alimentar-se, però la gana és de monstre, o no hi ha manera que s’entenguin els amics que corren pel poble i els que estan al Meliá, la plaça Doctor Robert és el Destí Final. Al seu núm. 2 radica l’hostal restaurant Bonanza, un favorit del crític Xavi Sánchez Pons. «Em sembla parada obligada per fer el bocata ràpid o unes tapes i, de passada, comentar la jugada entre festivalers».

8. DOCTOR ROBERT, L'EPICENTRE (II)

Si el Bonanza està a vessar, una altra opció és l’adjacent (núm. 5) Can Xavi, «una immillorable base estratègica per arribar a temps a tot, sense deixar-t’hi l’estómac ni la cartera», en definició del guio­nista i director Alberto Marini. «A més, és molt romàntic tacar-te de truita mentre de ­reüll observes l’arc del cementiri. Mortui resurgent, s’hi llegeix. ¡Els morts s’aixecaran!». 200% Sitges.

9. CASES BLANQUES FANTASMALS

El periodista Joan Pons, membre del jurat Méliès, recomana menjar a La Caleta (platja de Balmins, Illa 10), però sobretot passejar pels seus voltants. «Està en un lloc privilegiat, baixant del Meliá a la platja de Balmins pel laberint de cases de la urbanització Aiguadolç». La majoria són cases ja deshabitades en l’època del festival. A l’anar i/o tornar d’alguna festa, tems alguna aparició fantasmal. «Jo no diria que fa por -explica Pons-, però sí que produeix estranyesa».
10. BRILLANTS SALES FOSQUES
Ja sigui pel seu encant nostàlgic, en el cas d’El Retiro i Prado, o per l’espectacularitat de les seves prestacions, a Sitges té molt de sentit l’acte de plantar-se en una sala de cine. Toni Ulled (director de 'Fotogramas') rendeix homenatge a l’èpic Auditori de l’Hotel Meliá. Història d’una epifania: «Recordo els últims minuts de la projecció de 'Melancolia'. Em vaig fer petit en les seves còmodes i grans butaques de vellut blau. El so i la imatge van escombrar la meva ment».

divendres, 7 d’octubre del 2016

La tragèdia del parc Güell, segona part

La tragèdia del parc Güell, segona part

Una segona ponència en el congrés sobre Gaudí sobre el deteriorament del parc acaba en un 'trencadís' municipal



La tragèdia del parc Güell, segona part
DANNY CAMINAL

Dijous, 6 d'octubre del 2016 - 20:23 CEST
EL PERIODICO                                           
Segona jornada del Segon Congrés Mundial sobre Gaudí. D’aquí al 2026 està previst que se’n celebrin cinc més. El que podria haver sigut un menú acadèmic només apte per a estómacs molt gaudinistes va i resulta ser un estimulant duel d’intel·lectes. Dimecres, Conrad Kent, hispanista i, segons l’organització del congrés, un dels experts mundials més importants en el parc Güell, va deixar la imatge de l’Ajuntament de Barcelona feta un trencadís. Aquest hispanista i doctor per la Universitat de Harvard assegura que això del parc és una «tragèdia», que ha patit un inexplicable maltractament durant els últims 40 anys, no només per ser utilitzat com a escenari de sonades saturnals (en les jornades llibertàries del 1977 només hi faltava Príap en l’orgia que s’hi va organitzar), sinó també perquè, segons la seva opinió, les restauracions que després s’hi han efectuat són indignes d’una obra patrimoni de la humanitat. Els conservadors municipals no s’han pres bé aquesta gruixuda acusació, primer perquè no han sigut convidats al congrés, i, segon, perquè neguen la major. Truquen per queixar-se. El que no saben quan despengen el telèfon és que en la jornada de dijous hi va haver una altra ponència demolidora, en línia amb la de Kent. És un milfulls de polèmiques que se solapen. Amb Gaudí, el petroli de Barcelona, acostuma a passar.
La ponència d’ahir sobre el parc Güell va ser una sorpresa d’última hora. Un conferenciant va caure del programa per motius personals i això va donar a María Eugenia García l’oportunitat d’exposar la seva recerca sobre el banc ondulat del parc, concebut per Gaudí, però executat per un altre geni extravagant, Josep Maria Jujol, col·lega i estret col·laborador del de Reus. «¿No li he donat carta blanca?, doncs endavant, home, endavant», li deia Gaudí a Jujol, i això que aquest, expert en trencadís, també era un home de caràcter, d’aquells que imposen respecte. En les seves memòries, Oriol Bohigas, que va ser alumne seu, recorda com els renyava a vegades a classe. «¿Però vostè no sap llatí i vol ser arquitecte?». Vaja, per anar canviant de carrera.

El cas és que Jujol li va fer cas a Gaudí i es va posar mans a l’obra. Aquell banc va acabar sent molt més que un seient. La beateria de Gaudí és de sobres coneguda. El trencadís del banc incloïa en la seva versió original un conjunt de discretes inscripcions que haurien fet les delícies de Dan Brown. Eren un críptic cant a Maria, amb porcions estratègicament col·locades al revés, perquè les llegís la Mare de Déu des del cel, gairebé com ambigrames. També hi havia ceràmiques pacientment treballades per mans artesanes, perquè com un braille de la fe es poguessin acariciar les espines i els claus de Crist. Segons la professora García, d’aquell relat místic només en queda una cinquena part i, cosa que enllaça amb el disgust que ha tingut per sorpresa l’ajuntament de la ciutat, les restauracions fetes ho han ignorat.
En el rosari d’assajos que va publicar amb el títol La guerra contra el cliché, l’escriptor anglès Martin Amis va incloure una d’aquelles frases que des d’aleshores, i això va ser el 2001, per enginyosa corre de blog en blog. «L’única prova que tenim de l’existència de Shakespeare, a part de la seva obra literària, és el retrat d’un home amb pinta de beneit», va dir Amis. Gaudí és en aquest sentit l’antítesi de Shakespeare. És un geni no només conegut per les seves obres. També la seva vida és un llibre obert. En el congrés, ja que hi som, s’ha presentat fins i tot una fotografia inèdita de Gaudí, jove, amb 26 anys, gens beneit, més aviat com si anés sobrat de confiança, amb l’aspecte de Capità Nemo de l’arquitectura, convençut de la seva visió. Això ve al cas perquè, com va explicar García a la seva ponència, Gaudí va passar 20 anys de la seva vida al parc Güell. Allà el va enxampar la Setmana Tràgica. Allà es va refugiar. Se l’ha d’imaginar dret, a l’esplanada, un mirador excepcional sobre la ciutat, on el fum aquells dies no sortia de les fàbriques sinó de les esglésies. La Sagrada Família no s’entén sense el context de l’època, i el que implica el deteriorament del parc Güell és una mica això, una amnèsia, una pena.

L’empipada municipal

Maria Lluïsa Aguado és la responsable municipal de Patrimoni. És arquitecta i restauradora, per exemple, del Saló de Cent. Lamenta profundament la polèmica. «No és cert el que s’ha dit al congrés. Les nostres intervencions en el trencadís són gairebé quirúrgiques». La qüestió, segons Aguado, és que Gaudí va fer servir en aquell banc un material mortal, probablement conscient que necessitaria posteriors reparacions. No respon, és clar, dels disbarats que s’hi van poder cometre en anys anteriors, però sí que avala, per exemple, la intervenció que a finals dels anys 80 i principis dels 90 van portar a terme el duo Martínez Lapeña i Elías Torres, la que en el congrés han criticat amb fúria Kent i García. Aguado, per cert, avisa que pròximament restauraran la cara exterior del banc.

L’Ajuntament de Barcelona parlarà amb el Patronat de la Sagrada Família sobre la manca de llicència d’obres


H_3126844.jpg
El govern municipal de Barcelona té previst reunir-se pròximament amb el Patronat de la Sagrada Família per abordar la manca de llicència d’obres del temple. Ho ha avançat El Periódico i ho han confirmat a l’ACN fonts municipals, que remarquen que la intenció és ‘buscar conjuntament una solució a la falta de llicència constructiva’. El consistori considera que aquesta obra ha de fer-se amb les mateixes condicions que la resta de procediments i actuacions que es porten a terme a la ciutat, però no ha volgut concretar xifres, a l’espera que es produeixin els contactes amb el patronat.
‘El Periódico’, però, avança que per a la llicència d’obres l’Arquebisbat de Barcelona hauria de pagar 840.000 euros anuals.
L’Ajuntament situa en la normalitat el fet d’abordar ara aquesta situació, que dura des de fa més de 100 anys, i ho fa ‘sense cap pressa, amb voluntat d’acord i sense posar en dubte la continuïtat de les obres’, han afegit les mateixes fonts.


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)



dimecres, 5 d’octubre del 2016

Què farà el PP, ara que ho té tot de cara?. Per: Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal

Opinió > Editorial

Què farà el PP, ara que ho té tot de cara?

«El PP ara ha de fer allò que en bàsquet en diuen 'jugar amb el temps'. O siga, ha de deixar que el temps s'escole de la manera més natural possible i arriscar la pilota només quan siga imprescindible»



H_3127974.jpg
M’ha sorprès veure amb quina velocitat el PSOE ha destapat les seues cartes. Aquesta frase de ‘més val un PP en minoria que no pas un PP amb majoria’, repetida ahir per uns quants socialistes, és ben diàfana. La intenció del PSOE, clarament, és de prestar al PP els onze vots que necessita per a investir Mariano Rajoy. Però això allunya les terceres eleccions?
No és pas tan clar. Ara el PP ho té tot de cara. Aquest PSOE erosionat vol investir Rajoy, per més que ho pretenga dissimular amb aquell altre tòpic que ahir féu circular tant: ‘abstenir-se no és donar suport’. És obvi que per a molts socialistes investir Rajoy serà un tràngol insuportable –el PSC, sense anar més lluny. Però no crec que el PSOE permeta discrepàncies, en aquest afer. Per quina raó alguns haurien d’aguantar les conseqüències d’un gest d’aquesta magnitud i veure com uns altres no el fan? Crec que a la seu del carrer de Ferraz ja només volen mirar de presentar la maniobra com la sortida menys dolenta possible. Però sembla que els daus ja han estat tirats.
Tanmateix, això no significa que al PP li convinga, un acord com aquest. Al PP, evidentment, li convenen eleccions per Nadal. I per això pot pressionar al màxim el PSOE, pensant que si es trenca la corda i al final no s’investeix ningú no passarà gaire res. Serà interessant el joc de la investidura: comprovar si Rajoy la intenta abans de final de mes o bé si l’esquiva.
I ací hi ha un factor poc visible que pot tenir un paper important: el monarca espanyol. Si Felipe VI decideix d’encarregar la formació de govern a Rajoy, podria dir-li que no per segona volta. Però això seria un factor de risc en un moment en què ho té tot de cara. Com reaccionarien els electors si la cosa arribàs a l’enfrontament amb la casa reial?
El PP ara ha de fer allò que en bàsquet en diuen ‘jugar amb el temps’. O siga, ha de deixar que el temps s’escole de la manera més natural possible i arriscar la pilota només quan siga imprescindible. Però, com deu haver comprovat qualsevol que haja vist mai un partit de bàsquet, l’equip de davant també juga, ni que siga fent faltes personals.
Prepareu-vos, doncs, per a viure el món a l’inrevés. El PSOE escarrassant-se a investir Rajoy i el PP provant d’impedir-ho. Que ja és de les poques coses que ens quedaven per veure…


[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Què fa vinculant un referèndum?

País > Principat

Què fa vinculant un referèndum?

Analitzem les condicions i característiques necessàries per al referèndum amb experts en dret i ciències polítiques



Urna 9n (1)
El president Carles Puigdemont ha modificat el full de ruta cap a la independència d’acord amb Junts pel Sí i la CUP per incloure-hi un referèndum d’independència pactat amb l’estat, si és possible, o d’acord amb la legalitat catalana nascuda de l’aprovació de les lleis de desconnexió el juny o el juliol de l’any vinent. Per a incorporar el referèndum al full de ruta, la demanda d’un referèndum ‘unilateral’ s’ha reconduït cap al compromís d’un referèndum ‘vinculant’ (per tant, posant l’accent en el què i no en el com). D’aquesta manera, la principal diferència del referèndum que es farà l’any que ve respecte del 9-N serà que el resultat obligarà el govern i les institucions de Catalunya a executar-ne el resultat.
Des d’un punt de vista polític, un referèndum és vinculant en la mesura que obliga el govern a aplicar-ne el resultat. Des d’un punt de vista pràctic, un referèndum és vinculant en la mesura que qui l’ha convocat té la capacitat i la determinació de fer-ne complir el resultat en una població i un territori determinats. Des d’un punt de vista democràtic, és vinculant en la mesura que s’acompleix amb les mínimes garanties d’informació, participació i pulcritud procedimental exigibles. I, des d’un punt de vista legal, és vinculant en la mesura que és convocat seguint el procediment previst per la llei vigent.
Per saber quins d’aquests aspectes tenen més importància en el cas concret del referèndum sobre la independència de Catalunya, n’hem demanat l’opinió de juristes i professors de dret constitucional i ciències polítiques i hem repassat què va dir el Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la possibilitat de fer un referèndum d’aquesta mena.
El codi de bona conducta
Antoni Abat Ninet, professor de dret a la Universitat de Copenhaguen, explica que el caràcter vinculant d’un referèndum depèn de molts factors. El primer, la ipseïtat: ‘Els convocants del referèndum han de manifestar-ne el caràcter vinculant.’ Després de deixa clar que ‘cada referèndum és únic i el context i la casuística haurien de ser concretíssims’, afegeix: ‘No hi ha cap normativa específica que atorgui l’efectivitat i el caràcter vinculant al referèndum.’
Amb tot, recorda que el 2007 la Comissió de Venècia va aprovar un ‘Codi de bona conducta en matèria referendària’, una mena de llibre blanc que podria servir de marc orientatiu sobre els requisits essencials que ha de respectar el referèndum. Per ell, cal fer un esment especial als drets de participació, llibertat d’expressió i més drets fonamentals que legitimen l’instrument i l’aplicació del resultat.
En el cas català –diu Abat– una llei hauria d’establir el marc legal de tots els elements legals i tècnics relatius al referèndum i s’hi haurien d’involucrar tants organismes internacionals, observadors i estats com fos possible, que validessin el compliment dels requisits i el resultat. El caràcter vinculant, per ell, ‘el determinarà en última instància la possibilitat d’aplicar i fer efectiu políticament el resultat, qüestió que no depèn de l’instrument’.
Legitimitat i caràcter vinculant
Hèctor López Bofill, jurista i professor de dret constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, diu: ‘Allò que fa vinculant un referèndum és l’ordenament jurídic que el regula.’ A Espanya, d’acord amb la constitució, els referèndums de qüestions de transcendència política (article 92) no són vinculants, però ‘sí que ho són els referèndums de reforma constitucional’.
Lópex Bofill suggereix: ‘Una llei del Parlament de Catalunya podria establir que un referèndum és vinculant per al govern de la Generalitat per bé que seria una regulació totalment contrària a la constitució espanyola.’ I deixa clar que una cosa és la legitimitat i una altra, el caràcter vinculant. ‘La legitimitat, inclosa la possibilitat de reconeixement internacional –diu–, depèn de molts factors jurídics i polítics com ara les garanties democràtiques i la participació, entre més.’ En canvi, ‘la vinculació per a les institucions depèn del que estableixi la regulació del referèndum’.
Llindars i cens electoral
Joan Ridao, professor de dret constitucional i membre del Consell de Garanties Estatutàries, recorda en el seu estudi sobre el dret de decidir i la consulta sobre el futur polític de Catalunya, que en el cas de Montenegro, la Convenció de Viena va recomanar emfàticament que hi hagués un consens previ entre el govern, favorable a la independència, i l’oposició unionista sobre quina majoria legitimaria la decisió dels ciutadans. I explicava: ‘Així, sota la protecció de la UE, els dos sectors van acordar acceptar una majoria del 55% dels electors, una xifra que resulta de les estimacions de totes dues parts sobre les seves forces respectives i que implicava un cert grau d’incertesa sobre el resultat.’
En relació amb aquell cas, Ridao també recordava les consideracions fetes sobre el cens electoral del referèndum: ‘Pel que fa a la composició del cens electoral, enfront de les pretensions d’ambdues parts de redefinir el significat de ciutadania (que incloïa els montenegrins d’origen que residien a Sèrbia o els canvis en els períodes de residència requerit per votar), la Convenció de Viena va argumentar a favor de l’estabilitat del cens i en contra de modificacions ad hoc o específiques per a la consulta sobre la separació de Sèrbia.’
L’exemple de Noruega
Els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional elaborats abans de la consulta del 9-N exploraven algunes hipòtesis sobre cap on podia evolucionar el procés independentista. A partir d’aquestes possibilitats, oferia un seguit de recomanacions de caràcter tècnic i jurídic. A l’informe sobre el procés constituent (número 10), el CATN apuntava la situació següent: ‘En qualsevol escenari de no-col·laboració, si no hi ha hagut una consulta prèvia, seria convenient celebrar un referèndum de ratificació de la proclamació d’independència que, en el seu cas, s’hagués produït. Existeix algun exemple comparat en aquest sentit i aquesta opció hauria de tenir-se en compte, segons les circumstàncies del moment. Fins i tot podria valorar-se la possibilitat que la mateixa proclamació d’independència inclogués un compromís de celebració d’un referèndum de ratificació en el termini més breu possible. En cas de celebrar-se aquest referèndum de ratificació, anunciat prèviament a la proclamació d’independència o no, hauria de tenir lloc abans d’iniciar-se pròpiament el procés constituent.’
I exposava l’exemple a què feia referència: ‘Noruega va celebrar un referèndum (1905) per ratificar la dissolució de la unió amb Suècia declarada prèviament pel parlament noruec. En altres casos, el referèndum s’ha produït després d’una declaració del parlament que no comportava directament la independència: en el cas d’Estònia, el referèndum (1991) va tenir lloc després d’una declaració d’independència diferida, realitzada pel parlament. En el cas de Croàcia, el referèndum (1991) es va celebrar després d’una declaració de sobirania del parlament, que no comportava la independència automàtica.’
Legalitat catalana
En el cas que ens ocupa, si no s’ha pactat prèviament amb l’estat espanyol, el referèndum es farà a continuació de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídic (altrament anomenada llei fundacional o llei constitucional provisional), que en seria la font de legitimació legal. Amb tot, el debat sobre què fa vinculant un referèndum és obert. L’opinió dels experts és diversa i, a voltes, contradictòria. A banda els consells del codi de bona conducta de la Convenció de Viena, no hi ha cap norma internacional d’aplicació general que indiqui quines condicions doten de caràcter vinculant els referèndums. Al cap i a la fi, el referèndum serà una decisió política d’un parlament elegit democràticament. I mentre l’estat espanyol i la comunitat internacional no hi vulguin intervenir, aquest parlament tindrà la potestat de decidir quines condicions posa al referèndum de caràcter procedimental i al resultat per a considerar-lo vinculant.


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Descobreixen el primer retrat d’un Antoni Gaudí jove

ACN > Cultura

Descobreixen el primer retrat d’un Antoni Gaudí jove

Hauria estat presa el 1978 ? a Barcelona



20161005142508.jpg

El II Congrés Mundial Gaudí a Barcelona ha fet sortir a la llum la primera foto de joventut de l’arquitecte català Antoni Gaudí. Una investigació ha provat que es va prendre el 1878 quan el pare de la Sagrada Família tenia 26 anys i havia acabat la carrera.

Suposem que el 1978 vol dir 1878, oi?

L’investigador Xavier Jové ha explicat que la va localitzar en un portal de col·leccionistes d’internet on es venen les fotos per entre 40 i 200 euros de preu, i després va encarregar un estudi forense a Narcís Bardalet i Maria José Adserías per esbrinar si es tractava de Gaudí.
Després d’un estudi d’identificació, composició i superposició de la figura de Gaudí, l’anàlisi científica ha confirmat que la foto presa correspondria a l’arquitecte modernista. Les tècniques fotogràfiques utilitzades apunten al fet que la instantània es va prendre el 1978 ?, abans de la feta per Pau Edouard en la que l’arquitecte apareix amb alguns pèls blancs en la barba.
20161005142508.jpg

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)