Una exposició al Museu Picasso ressegueix la seva darrera estada a Barcelona
Fins el gener del 2018 l'equipament mostra quatre exposicions entorn de la figura de l'artista malaguès
El juny del 1917 Picasso va arribar a Barcelona acompanyant els Ballets Russos de Diàguilev. Seguia una de les ballarines, Olga Khokhlova, que havia conegut mentre treballava en el disseny dels decorats i el vestuari del ballet ‘Parade’. La parella es va estar a Barcelona fins a mitjan novembre, en l’estada més llarga que l’artista hi va fer d’ençà que se n’havia anat per instal·lar-se a París, el 1904.
Ara el Museu Picasso commemora el centenari d’aquesta última estada amb l’exposició ‘1917. Picasso a Barcelona‘. Amb setanta peces, entre pintures i dibuixos de diversos artistes, s’hi pot veure com durant mig any va fer turisme per la ciutat alhora que va treballar amb obres molt diferents que barrejaven estils i que van condicionar el seu tarannà. Per a fer possible l’exposició, el museu ha fet una exhaustiva recerca sobre les obres i sobre el dia a dia de Picasso.
La presència de Picasso a Barcelona va ser comentada i celebrada a la premsa i als cercles artístics i intel·lectuals de la ciutat. L’artista va rebre uns quants homenatges organitzats pels seus amics de joventut i va participar activament en els esdeveniments culturals de la ciutat. L’exposició vol mostrar com Picasso retroba una Barcelona amb un ambient cultural ric, molt diferent de la ciutat que va deixar, i com es relaciona amb els seus artistes; quines passejades turístiques hi fa i quines estones de lleure hi passa, i també la seva producció artística, especialment fecunda en aquest període.
Perquè durant aquest parèntesi barceloní, Picasso, lluny de l’ambient opressiu d’un París en guerra i lluny també dels cercles cubistes, va poder treballar lliurement en cerca de noves formes d’expressió. És un moment de transició estilística en l’obra de Picasso que s’estendrà durant els anys immediatament posteriors, en què les fonts clàssiques alternen en plena llibertat amb les fites del cubisme.
Paral·lelament, també es pot veure al museu la mostra ‘Arthur Caravan. Maintenant’, un recull de l’obra i els fets artístics i esportius més significatius de Caravan durant la Gran Guerra i els anys vint del segle passat. Arthur Caravan ha esdevingut una figura mítica dels moviments avantguardista i dadaista. Precisament va passar per Barcelona un any abans que Picasso, el 1916.
Una altra de les exposicions importants de la temporada al museu és ‘El taller compartit. Picasso, Fín, Vilató i Xavier’. En aquesta proposta es pot veure com un dels gravadors més importants del segle XX es reinventa. La iniciativa reivindica la importància dels tallers de gravats al mateix moment que la història familiar de Picasso. Els treballs ressegueixen la transmissió de l’art compartit per l’artista amb els qui van treballar amb ell i els seus descendents.
D’una altra banda, ‘Lucien Clergue: Vint-i-set encontres amb Picasso’ presenta les instantànies que el fotògraf va fer de Picasso entre el 1953 i el 1971. Lucien Clergue va ser el primer fotògraf nomenat membre de l’Académie des Beaux Arts de l’Institut de France. Les quatre exposicions es podran visitar fins el 28 de gener de 2018.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Impedir la normalització del 155 és la manera de guanyar la República
«Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya»
Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.
Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.
Hem d’entendre això que passa, assumint que aquest divendres hi ha hagut dues decisions que s’han sobreposat. D’una banda, el parlament ha fet nàixer la República Catalana, i d’una altra, les institucions autonòmiques catalanes han estat ocupades de manera il·legal pel govern espanyol, fent servir l’excusa de l’article 155.
El govern espanyol complica l’exercici administratiu del poder pel govern legítim de Catalunya. Però és evident, d’una altra banda, que no ha pogut pas liquidar-lo. Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. Potser el govern espanyol es creu la seua tesi segons la qual el govern de Catalunya només ha de ser una diputació en gran. Però no és això: la Generalitat és sobretot la representació política del poble català i la Generalitat l’encara el seu president.
Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament. Rajoy potser ha curtcircuitat la capacitat administrativa de la Generalitat, però no pot de cap manera curtcircuitar la política mentre el president mantinga el càrrec, mentre el govern siga el govern i el parlament el parlament, però sobretot mentre més de dos milions de catalans estiguem tan decidits a mantenir els nostres drets democràtics i les nostres institucions com ho vam estar el primer d’octubre.
Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.
Espanya creu que pot imposar els seus decrets a l’estructura administrativa de la Generalitat i que amb això el problema està resolt. Però la pregunta clau que continua intacta, allà mateix, és de quina manera Espanya pensa que podrà imposarles seues normes il·legals i la seua institució col·laboracionista al poble, si els ciutadans de Catalunya no la reconeixen i si hi ha unes altres institucions, començant pels ajuntaments, que tampoc no ho fan.
Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar. [VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Antigament les fondes eren llocs de pas per a diligències, carreters i viatjants. Establiments on el bon menjar i l’hospitalitat eren els ingredients imprescindibles i on, si calia, els propietaris dormien al terra del magatzem per deixar la flassada a l’últim client que arribava. Cases amb vocació de servei que van començar oferint un àpat calent de qualitat i van ampliar el negoci llogant llits perquè els clients poguessin descansar. La seva principal voluntat: fer-los sentir com a casa encara que hi estiguin de pas. Cinquenes, sisenes, setenes i fins i tot vuitenes generacions dels ‘fondistes’ que van engegar aquests negocis continuen al peu del canó gestionant les seves estimades fondes amb els mateixos ideals i la cuina tradicional com a bandera. Avui, diumenge, dia de bons àpats per excel·lència, fem parada i fonda a vuit establiments amb història on, més que estar-hi de pas, us hi quedaríeu a viure. I com clama Mariantònia Parellada, de la Fonda Europa: “Si us plau, que mai es perdin les fondes!”
Fonda Europa. Granollers (1771)
El dijous a la Fonda Europa és digne de viure. És dia de mercat a la capital vallesana i des de primera hora serveixen els famosos esmorzars de forquilla. Fa 20 anys encara ocupaven el menjador pagesos amb boina que es posaven el tovalló de pitet mentre negociaven intercanvis. Ara al seu lloc hi ha sibarites que no volen perdre’s l’experiència gastronòmica de tastar la cuina visceral del capipota o les tripes a la catalana a primera hora del matí. En Ramon Parellada i la seva filla Mariantònia, setena i vuitena generació al capdavant de l’establiment hoteler més antic de Catalunya, no entenen la fonda sense la taula. Ens reben a l’hora de dinar a la taula d’en Josep Pla, client fidel que hi solia passar un mes per Nadal. “Va triar la taula de l’entrada perquè, com a bon periodista, sabia que tot el teatre d’un restaurant s’observava des d’aquí”, ens explica el Ramon. L’enorme hospitalitat que encara es respira a la fonda és herència de la Sila, la pagesa que al segle XVIII va venir dels camps de Palou a vendre vi a la capital i sense saber-ho va bastir els orígens d’una fonda que el 2021 farà 250 anys.
540x306La Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda EuropaLa Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda Europa
1 / 1
La Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda Europa
Fonda El Recó. Cornudella de Montsant (1794)
Després de 55 anys al capdavant de la cuina de la Fonda El Recó, la Maria encara no es pot creure que al desembre es jubili. “He treballat des dels 15 anys molt feliç”, recorda de l’època dels viatjants. Venien del camp de Tarragona amb taronges, terrissa o feixos de roba i s’estaven a la fonda de pas. “Era bonic veure com es coneixien tots”. Hi havia menú únic amb verdura acabada de collir i bestiar acabat de matar que se servia a l’única taula llarga que hi havia al menjador de parets irregulars. “Seguim fent la cuina del xup-xup, sense perdre de vista que som al 2017 però conservant els gustos d’abans”, explica el Jordi, el fill, que a partir del gener té el repte d’agafar el relleu a la Maria. “Jo em retiro, però encara vindré a donar-li el vistiplau!”
540x306Una imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El RecóUna imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El Recó
1 / 1
Una imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El Recó
Hostal Jaumet. Torà (1890)
De la venda de morró i estaca per als animals al wifi gratuït i la piscina per als turistes. L’Hostal Jaumet s’ha anat adaptant a les demandes dels clients des de 1890. Per la fonda hi han passat mossos amb sarró que dormien a la pallera, el president Macià, que va menjar espinacs per dinar perquè no tenia la panxa fina, soldats que durant la guerra van convertir l’hostal en caserna i estraperlistes de postguerra que organitzaven mercaderies. “Aquí sempre hem tingut predisposició de servei”. Al Jaume encara se li il·luminen els ulls quan recorda com el tancaven de petit al rebost perquè no molestés. “Quan obrien m’havia menjat un paquet de galetes”, diu rient. “L’únic que no ha canviat és la cuina de carbó i les cassoles de fang”. Si passeu per Torà no deixeu de tastar l’ofegat de la Segarra o les famoses perdius a la vinagreta.
540x306Una foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda JaumetUna foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda Jaumet
1 / 1
Una foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda Jaumet
Hotel Hostal Sport. Falset (1923)
Quan entreu a l’Hotel Hostal Sport tindreu la sensació de retrocedir un segle. Una sala amb una llar de foc us farà notar el caliu de les cases d’abans i les bigues de fusta i les parets de pedra us recordaran que aquesta fonda té molta història. Va obrir la nit de Nadal de 1923 i encara no ha tancat cap dia. Avui la gestiona la Marta, la besneta del fundador, que es resisteix a treure les estovalles de quadres vermells aferrant-se a la idea que “la tradició no ha de renyir amb la innovació”. Quan hi aneu, tasteu les mandonguilles amb carxofes, el bacallà fregit o el pollastre a la catalana. Amb un bon vi, que no oblidem que som al Priorat!
Hostal Victor. Oliana (1887)
Entre Ponts i Organyà els carreters feien parada a l’Hostal Victor d’Oliana. Era part del pas de la vall del Segre que unia Lleida amb Andorra i França. Aprofitant l’anar i venir de carros, el 1887 Ramon Tàpies va obrir una fonda per tenir les seves filles ocupades mentre no les casava. “La cuina de caça, com la perdiu, segueix sent el plat estrella”, explica el Guillem, de la cinquena generació. Hi trobareu plats que no han canviat en 100 anys, com els peus de porc, els guisats i la paella, que alguns dijous encara cuina l’àvia Carme. Als 90 anys no ha deixat de donar ordres a la cuina!
Una imatge històrica d'Oliana on s'hi veu l'Hostal Víctor / Hostal Víctor
Hostal de la Plaça. Cabrils (1942)
Són les 5 de la tarda d’un diumenge. Una família comenta que és l’hora de tornar a Barcelona mentre l’Aurora els desitja bona setmana, encara asseguda a taula amb la Patrícia, una clienta de tota la vida. Fins fa 3 anys l’Aurora era l’encarregada de l’Hostal de la Plaça, però ara pot permetre’s el luxe de dinar amb clients que s’han convertit en amics. “El tracte és el que hem de conservar”, ens diu. Així l’hi van ensenyar el Josep i la Doloretes, els seus pares i fundadors del negoci fa 75 anys per acollir els primers estiuejants del Maresme. L’Artur, un dels 19 nets de l’Aurora i actual director del negoci, puntualitza: “Bon menjar i bon tracte”. A la fonda, d’aire mediterrani i que enamora només posar-hi els peus, encara serveixen el fricandó de la Doloretes i fan la pilota de l’escudella amb la mateixa recepta dels inicis. “L’única cosa que és irrepetible és la truita a la paisana”, diu l’Aurora amb nostàlgia.
Ca l’Amagat. Bagà (començaments segle XX)
Entrant a mà dreta, al darrere d’una porta transparent, trobareu la cuina de Ca l’Amagat. La Teresa hi arriba de bon matí per organitzar els plats del dia. Si teniu sort també hi veureu, pelant patates, la seva mare, la Núria, que amb 85 anys es resisteix a deixar de ser la mestressa de l’antiga taverna. Ca l’Amagat va néixer com un petit establiment que quedava en un carreró estret, un racó ideal per fer l’última copa. A partir dels 50 els clients principals van ser treballadors del sud d’Espanya que venien a menjar després d’excavar a les mines de Cercs. S’instal·laven a la fonda una temporada mentre buscaven un lloc per viure. Ara els miners han deixat pas a excursionistes que busquen un bon àpat després d’un matí al Cadí.
540x306Imatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'AmagatImatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'Amagat
1 / 1
Imatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'Amagat
Ca la Manyana. Sant Julià de Vilatorta (1905)
No se sap exactament quan es van començar a servir àpats en aquesta casa, però sembla que van feminitzar el nom (de Cal Manyà a Ca la Manyana) quan van canviar les eines de serralleria pels estris de cuina. La data que apareix als documents és 1905, quan la gestió passa a la família Menció. Els canelons, el pollastre de pagès i les mandonguilles no han desaparegut mai de la carta. “La cuina casolana és el cor de tota fonda”, diu la Mariona, tercera generació i gerent del negoci juntament amb la seva germana. “Avui oferim el sabor d’ahir servit al gust d’avui”.
El 14 d'octubre del 1940 a les deu del matí, en el més rigorós silenci, va començar el consell de guerra contra el president Lluís Companys que, nascut al Tarròs el 21 de juny del 1882, tenia 58 anys. Estava acusat de ser "inductor de crímenes, de desórdenes públicos y responsable de sangre derramada por haber lanzado desde hace más de veinte años, a hermanos contra hermanos, en lucha fratricida". Com a defensa va dir als militars que formaven el tribunal que no se’l jutjava a ell, sinó al president de la Generalitat de Catalunya.
Al cap d'una hora va ser condemnat "por adhesión del expresado delito de rebelión militar a la pena de muerte". L'execució es duria a terme l'endemà a la matinada. Aquella mateixa nit les seves germanes, Alba, Neus i Ramona, van aconseguir el permís del jutge militar per estar de les deu de la nit a la una de la matinada amb el seu germà. Després va demanar un capellà per ser confessat, assistir a missa i combregar. El seu darrer desig va ser pa amb xocolata d'Agramunt. L'endemàa Montjuïc, a dos quarts de set del matí, just abans de disparar-lo, Companys va cridar: "Per Catalunya!"
El recordem llegint la transcripció d'un document (trobat per l'historiador Joaquim Aloy a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d'Amsterdam i publicat al portal memòria.cat) que té un valor històric excepcional: el manuscrit amb què Carme Ballester va explicar el drama que va viure des que la Gestapo va detenir davant seu el seu marit fins al moment que va saber que havia mort.
Per altra banda, llegim l'última carta que Lluís Companys, poques hores abans de morir, va escriure a Carme Ballester, i escoltem el que li deia en veu de Lluís Llach i Mariona Companys (neboda del president) al vídeo Guàrdies de la memòria, dirigit per Lluís Danés i impulsat pel Memorial Democràtic.
Foto: www.memoria.cat
[La transcripció és fidel al text original]
Maria del Carme Ballester de Companys, domiciliada a París, 87, rue de la Pompe, certifica que tot l’ací exposat és exacte. Fet a París el 13 d’abril de 1969.
El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.
Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.
Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dona l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú.
Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber per què l’havien detingut amb tantes males maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i la seguretat que el meu marit estava a la vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus [...] car per fi l'oficial va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “A Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “Quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.
No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “Fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “Si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem” [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.
El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!
Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt [fill que havia tingut amb la seva primera dona, i que tenia esquizofrènia], que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.
Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.
Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.
A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.
Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:
T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.
No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.
Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.
Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.
Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.
El Nacional Barcelona. Dissabte, 14 d'octubre de 2017
El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ha premiat en la seva 50a edició el film Jupiter's Moon, de Kornél Mundruczó, com a millor pel·lícula. Es tracta d'un film hongarès que aborda la temàtica dels refugiats sirians que intenten passar de Sèrbia a Hongria. La pel·lícula també s'ha endut el guardó als millors efectes especials.
D'altra banda, el premi especial del jurat ha recaigut en el thriller psicològic Thelma, del noruec Joachim Trier, un film que també s'ha emportat el guardó a millor guió, que signen Joachim Trier i Eskil Vogt. La jove francesa Coralie Fargeat s'ha endut el guardó a la millor direcció per la seva opera prima Revenge. Els premis a la millor interpretació femenina i masculina han recaigut per a Marsha Timothy (Marlina the murderer in four acts) i Rafe Spall (The Ritual). El palmarès de la Secció Oficial del Festival de Sitges s'ha completat amb el premi a millor fotografia, que ha recaigut en Andrew Droz Palmero per A Ghost Story, mentre que el Gran premi del públic ha anat a parar al curtmetratge R.I.P, de Pintó & Caye.
S'estrena el proper 15 de desembre, i ja porta una acumulació d'expectatives sense precedents. Després del bon regust de boca que va deixar l'episodi VII, ara arriba el segon avançament del vuitè episodi de la saga Star Wars, que portarà per nom The Last Jedi (Els darrers Jedi).
Estrenat aquest dimecres a la matinada durant la mitja part del partit de futbol americà entre els Vikings de Minnesota i els Chicago Bears, el film és dirigit per Rian Johnson i arrenca just en el moment en què acabava Star Wars: El despertar de la força, al planeta Ahch-To.
El tràiler, de dos minuts i mig, deixa entreveure algunes pistes sobre l'acció que es desenvoluparà al film. Una de les més comentades i evidents, la confirmació que Rey (Daisy Ridley) és una Jedi, ja que entrena la "força" sota la supervisió de Luke Skywalker (Mark Hamill).
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
27.10.2017 02:00 
